No sé pas com, però el fet és que els meus alumnes es van assabentar que era el meu aniversari. Els vaig veure arribar a escola vestits de diumenge cadascun amb un regalet a la mà.

Hi havia qui em portava una ploma elegant, un petit devocionari, un estoig de costura, o un bell pom de flors fresques. En veure’ls vaig estar contenta i trista alhora: contenta perquè qualsevol senyal de gratitud o efecte que provingués d’aquells bons minyons em tocava el cor i em feia la sensació que qualsevol sacrifici per part meva fos poca cosa en comparació; i trista perquè els diners que havien hagut de menester per comprar-me tot allò haurien pogut servir per a coses millors. Fos com fos, vaig rebre amb gràcia aquelles demostracions d’estimació.

Només hi va haver un sol nen, el més pobre de tots, que no em va oferir res: però pel seu posat avergonyit i per l’expressió trista que duia dibuixada a la cara vaig veure clarament que ho devia estar passant malament. El vaig cridar i quan el vaig tenir al davant el vaig abraçar amb força i li vaig fer un petó. Animat amb tot aquell afecte, el pobre nen em va posar un paquetet a les mans i va fugir corrents vergonyós.

Sorpresa i encuriosida, vaig obrir el present sense que ningú no se n’adonés. I sabeu què hi havia? Tres terrossets de sucre!

Vaig tornar a cridar el minyó perquè vingués.

–Que ho sabies que m’agrada el sucre? –li vaig demanar somrient.
–M’ho havia imaginat! A mi m’agrada molt!
–Escolta’m –vaig continuar tota emocionada pel gest– li deus haver demanat a la mare…
–No, senyoreta! –es va afanyar a respondre ell– no he demanat res a ningú; us l’he guardat jo sol, del que era meu…
–De debò?
–Quan l’àvia em fa el cafè amb llet sempre em posa dos o tres terrossos de sucre a la tassa per endolcir-lo. I jo els he trets…
–I el cafè amb llet? –li vaig demanar amb un nus a la gola.
–Doncs me l’he pres amarg!

Ai, petit Mario, on deus ser? Potser el fum dels tallers t’ha ennegrit la carona d’àngel; potser a aquestes alçades treballes els camps on es daura la collita i on, sota el sol, madura la vinya; potser t’han acollit les naus aventureres on el treball és dur i l’esperança, decebedora.

Però siguis qui siguis, obrer, agricultor o home de mar, el teu lloc és entre els de cor noble, per als quals l’amor és sacrifici i l’abnegació, deure.

Mario, petit Mario, si durant un segon poguessis entrar a la meva petita cambra, hi veuries molts papers, molts llibres, moltes andròmines; i també hi veuries, ben protegits sota una campaneta de vidre, tres terrossets de sucre, un nom, un temps!

No sé com, però els meus alumnes s’havien assabentat que aquell dia era el meu aniversari. Els vaig veure arribar a l’escola amb els vestits de diumenge i amb un regalet a les mans.
Em van portar una ploma preciosa, una targeta, un estoig, un ram de flors… Aquella situació em va consolar i em va entristir alhora: em va consolar perquè qualsevol senyal de gratitud o afecte que vingués d’aquella canalla m’arribava al cor i feia petit qualsevol sacrifici i em va entristir perquè pensava en els cèntims que s’havien gastat en aquelles compres i que s’hagueren pogut fer servir en alguna cosa de profit. Tot i així, vaig acceptar de bon grat aquelles meravelloses mostres d’afecte.
Un únic nen, el més pobre, no em va donar res. Però de la seva actitud i la seva careta melangiosa es podia veure que estava patint de valent. El vaig cridar, i quan va estar prou a prop dels meus braços, el vaig acaronar. Envalentit per les meves carícies, em va posar a les mans un paquetet i va córrer avergonyit.
El vaig obrir, sorpresa, sense que ningú pogués adonar-se’n. Eren… endevineu! Tres terrossos de sucre!
El vaig cridar de seguida:
-Sabies que m’agrada el sucre? – li vaig dir somrient.
-M’ho vaig imaginar! A mi m’encanta!
-I... li has preguntat a la mare si…?
-No, senyoreta! – va dir ràpidament – no ho he preguntat a ningú. Ha estat cosa meva…
-Però…
-L’àvia, quan em serveix el cafè amb llet, sempre em posa dos o tres terrossos de sucre per endolcir-lo i avui l’he tret…
-I el cafè amb llet? – vaig preguntar esglaiada.
-L’he pres amarg!
Mario, petit Mario, on ets? Segurament el fum de la fàbrica haurà ennegrit la teva carona d’àngel, o tindràs una feina dura al camp, esperant que maduri la collita i la vinya al sol. O potser que t’hagin acollit en algun vaixell, també feina dura, però sense perdre l’esperança.
A ningú l’importa que treballis en una fàbrica, o al camp, o al mar, ja que el teu cor és un dels més nobles que mai he conegut, algú per a qui l’amor és sacrifici i l’abnegació un deure.
Mario, petit Mario, si per un moment poguessis entrar al meu petit estudi veuries molts papers, llibres i molta quincalla, però també veuries, ben guardat en un potet de vidre, tres terrossos de sucre, un nom i una data.

No sé ben bé com, però els meus petits estudiants havien aconseguit saber que aquell dia era el meu aniversari. Me'ls vaig veure arribar a l'escola amb el vestit dels dies de festa i amb un petit regal a les mans.

Hi havia qui duia una ploma elegant, qui portava un breviari de missa, o un estoig de feina, o un bon pom de flors fresques. Vaig sentir-me alhora confortada i entristida davant d'aquella escena: confortada perquè qualsevol signe de gratitud o d'afecte provinent d'aquells bons minyons em tocava el cor i feia que tot sacrifici semblés lleu: entristida perquè pensava que els diners esmerçats en aquelles compres haurien pogut anar destinats a un ús més noble. De totes maneres, vaig acollir serenament aquelles preuades demostracions d'amor.

Només un sol nen, el més pobre, no va oferir-me res: però el seu capteniment avergonyit i la seva carona malenconiosa deixaven veure la magnitud del seu sofriment. Vaig cridar-lo, i quan el vaig tenir ben a prop el vaig estrènyer una vegada i una altra entre els braços, besant-lo. Encoratjat amb aquelles carícies, el pobre minyó em posà a les mans un farcellet i va fugir ruboritzat.

Sorpresa i encuriosida, vaig obrir-lo sense que ningú no se n'adonés. Hi havia.... endevineu-ho! Tres terrossos de sucre!

Vaig cridar-lo de pressa al meu costat.

-- Ho sabies, que m'agradava el sucre? -- vaig demanar-li somrient.

-- M'ho havia imaginat! A mi m'agrada tant!

-- I tu --vaig fer commoguda-- l'has demanat certament a la mare i...

-- No senyora! -- replicà de seguida-- no he demanat res a ningú; l'hi he reservat jo mateix, del meu...

-- Però així...

-- L'àvia, quan em dona cafè amb llet, sempre em posa a la tassa dos o tres terrossos de sucre per endolcir-lo. Jo n'he tret el sucre...

-- I el cafè amb llet?... -- vaig demanar amb un nus a la gola.

-- L'he pres amarg!

Mario, petit Mario, on ets? Potser el fum de les fàbriques hagi ennegrit el teu rostre d'àngel, o potser ara deus treballar els camps on el blat es daura i madura, al sol, a la vinya, potser t'acolliran les naus aventureres on la feina és tant dura, i tan falaç l'esperança...

Però siguis qui siguis, operari, agricultor o home de mar, el teu lloc és entre els cors nobles, per als quals l'amor és sacrifici, deure, abnegació.

Mario, petit Mario, si per un moment poguessis entrar a la meva cambreta d'estudi, hi veuries moltes cartes, molts llibres, molts petits tresors; i també hi veuries, resguardats per una petita campana de vidre, tres bocinets de sucre, un nom, una data!

No se pas de quina manera, però els meus escolars s'havien assabentat de que aquell dia era el meu aniversari. Els vaig veure arribar a l'escola amb el vestit de festa i amb un regalet en les mans.
Un portava un una ploma elegant, un altre un llibret de missa, algú altre un estoig per eines, o algú altre una ram de flors fresques. A mi aquella imatge em va consolar i entristar: consolar per què qualsevol signe d'agraïment o afecte que em vingues d'aquells bons fills em tocava el cor i em feia semblar més lleuger qualsevol sacrifici: entristar, per que pensava en els diners que havien fet falta per aquelles compres, i que aquestos haurien pogut ser fets servir per quelcom més noble. Igualment vaig acollir serenament aquelles estimades demostracions d'amor.

Un només un nen, el més pobre, no em va oferir res: però el seu decor avergonyiti de la seva careta melancòlica vaig argüir que devia estar patint molt. El vaig trucar i quan va estar a prop meu el vaig abraçar repetidament, i fen-li petons. Animats per aquestes caricies, el pobret em va deixar entre les mans un petit embolcall, i es va escapar vergonyós.

Sorpresa e encuriosida, el vaig obrir de forma que ningú se'n pogués adonar. Hi-havien... Endevineu! Tres boletes de sucre!

El vaig tornar a trucar cap a mi.

--Com sabies que m'agrada el sucre? li vaig demanar amb una somrís.

-- Me'l vaig imaginar! És que m'agrada molt a mi també!

-- I tu, vaig continuar emocionada, segur que li hauràs demanat a ta mare i...

- No senyora! Va respondre prestament, no li vaig demanar res a ningú; vos-lo vaig guardar jo, de lo meu...

-- Però al igual...

-- Quan la avia em dona cafè amb llet, sempre li fica en la xicra dues o tres boletes de sucre per endolcir-lo. Jo li he tret el sucre....

-- I el cafè amb llet? li vaig demanar amb un nos en la gola.

..El vaig prendre amarg!

Mario, petit Mario, On ets? potser que el fum dels tallers haurà ennegrit la teva careta d'àngel, potser que en aquest moment estaràs treballant els camps on rossegen les messes, i maduren, al sol, les vinyes, potser t'acolliràn els veixells on el treball és tan dur, i l'esperança tan faŀlaç...

Però qualsevol persona tu siguis, obrer, agricultor, o home de mar, el teu lloc és aquí entre els cors nobles, per els que l'amor és sacrifici, i l'abnegació deure.

Mario, petit Mario, si tu per un moment pogués entra en el meu despatxet, veuries molt de papers, molt de llibres, bagateŀles; i veuries també custodiades, en una campana de vidre, tres trocets de sucre, un nom, una data!

No sé de quina manera, però la meva scolarini havia arribat a saber que aquest dia era el meu aniversari. Els vaig arribar a l'escola amb les parts i vestit amb un regal a les mans.

Qui jo portava una elegant ploma, altres un petit llibre en massa, un cas dels que treballen, que un bonic ram de flors fresques. Em va consolar i entristit per l'espectacle: consolar perquè qualsevol signe de gratitud i afecte que jo vaig sortir d'aquests nens bons va tocar el meu cor i em va fer una lleugera opinió cada sacrifici: entristit, perquè vaig pensar que els diners que va prendre en aquestes compres, podria ser assignat a un ús més noble. De totes maneres, he acceptat serenament aquestes estimades demostracions d'amor.

Un fill únic, el més pobre, no em va oferir res més que avergonyit per la seva conducta i la seva careta trista com vaig argumentar ha de patir. El vaig trucar i quan vaig tenir al meu costat el va abraçar repetidament en els seus braços i el besà. Animat per aquestes carícies, el pobre em va demanar un paquet a les mans, i va fugir vergonyós.

Sorprès i curiós, el vaig obrir i ningú podia veure-ho. No .... ¿endevinin què! .. Tres boles de sucre!

Li vaig trucar de seguida de mi.

- Sabia vostè que m'agrada el sucre? -Li vaig preguntar, somrient.

- M'he adonat que! M'agrada molt per a mi!

- I tu, torna a ocupar commogut, que sens dubte han demanat a la mare i ....

- No, senyora! respondre immediatament, jo no vaig demanar res a ningú; haurem complert amb el seu ego, el meu ....

- Però tot i això ....

- Àvia, quan em dóna el cafè i la llet, sempre em posa en Chicchera dues o tres boles de sucre per indolcirlo. He plantejat el sucre ....

- I el cafè i la llet ... Li vaig preguntar la seva gola atapeïda.

- L'ho va prendre amarg!


Mario, Mario Bros, on ets? Potser el fum ennegrit els tallers tindran la seva cara d'àngel, potser vostè treballa en aquests camps biondeggia on la collita està madura i el sol, el cargol, potser et donarà la benvinguda a l'aventura vaixells en què el treball és molt dur, el esperança fal · laç tan ....

Però qui vulgui que siguis, treballador, agricultor o l'home de la mar, el lloc és un dels cors més nobles, per a qui l'amor és el sacrifici, l'abnegació, el deure.

Mario, Mario Bros, si per un moment que podia entrar a la meva habitació per estudiar, vostè veuria un munt de targetes, molts llibres, molts objectes d'adorn; i també que es veuria, mantingut en una campana de vidre petit 3 terrossos de sucre, un nom, una data!