[...] “Tinc una idea.” S'ha inclinat cap endavant com fa la meva amiga Abril quan vol dir-me un secret, i això que els seus secrets no són gens bons. De fet, ni ho són de secrets. “Si no dius a ningú que soc aquí, et puc arreglar els ulls.”
“Marxa de la ciutat!”
Ha pestanyejat un parell de cops. “Això és el que estic mirant de fer.”
“El que vull dir és que no ho pots fer això!”
“Per què no?”
“Doncs perquè mai ningú ha pogut arreglar els meus ulls, i menys encara amb olleres.”
“Tinc certs poders. Ja veuràs, però…”
“…no puc parlar de tu amb ningú?"
“Aquesta és la part essencial, el cor de la qüestió.”
“Com sé que no em deixaràs cega? Potser ets com un d’aquests teleoperadors que et prometen moltes coses, però tot són mentides.”
I ha començat altre cop a moure les mans per mirar de convèncer-me. "Jo no faria una cosa així a una criatura que no m’ha fet pas cap mal.”
“O sigui, que si et fes mal, faries que em quedés cega?”
“Només si fos necessari.”
“I si m’arregles els ulls i jo no parlo de tu amb ningú, marxaràs de les nostres terres?”
“Aquest és el quid de la qüestió!” [...]