[...]
—Tinc una proposta. —Es va inclinar cap endavant com fa l'April, la meva amiga, quan em vol explicar un secret, tot i que no acostumen a ser secrets gaire bons. O ni tan sols són secrets—. Si no dius a ningú que soc aquí, puc arreglar-te la vista.
—Va, passa!
Va parpellejar un parell de vegades.
—És el que provo de fer.
—Vull dir que no ho pots fer pas, això!
—Per què no?
—Perquè ningú m'ha pogut arreglar la vista, només les ulleres.
—Tinc certs dons. Ja veuràs, només que...
—... No he de parlar de tu amb ningú?
—Aquesta és la clau de tot plegat.
—I com sé que no em deixaràs cega? I si ets com un d'aquells venedors telefònics que fan tot de promeses, però només diuen mentides?
Va començar altra vegada a fer el moviment de posar cera i treure cera.
—No faria una cosa així a una criatura que no m'ha fet cap mal.
—Això vol dir que si et fes algun mal em podries deixar cega?
—Jo només dic el que he de dir.
—I si m'arregles la vista i no ho explico a ningú, marxaràs dels nostres camps?
—D'això es tracta!
[...]

(...) «Et proposo una cosa.» Es va inclinar cap a mi igual que fa l’Abril, la meva amiga, quan et vol dir un secret; tot i que mai t’explica res interessant, de fet, no són ni secrets. «Si no li dius a ningú que soc aquí, et curaré la vista.»
«Apa, tira milles!»
La criatura va parpellejar: un, dos. «Això es el que estic intentant.»
«No! Vull dir que no es pot fer, és impossible!»
«Per què no?»
«Tothom diu que haig de portar ulleres, ningú no ha aconseguit curar-me mai.»
«Diguem que... jo tinc altres habilitats. Ja ho veuràs, sempre que...»
«... que no li digui a ningú que ets aquí?»
«Vet aquí, la mare dels ous.»
«I com sé que no em deixaràs cec del tot? Igual que els xarlatans de la tele que t’intenten vendre qualsevol cosa, però t'estafen.»
Va començar a daurar la píndola un altre cop. «Jo mai estafaria a una criatura que no m’ha fet res dolent.»
«Ah! veus? Si et fes mal, em podries deixar cec!»
«No cal que ho sàpiga tothom.»
«I si em cures la vista, i no li dic a ningú que has vingut, ens deixaràs els camps tranquils?»
«Vet aquí.» (...)

[...]
—Tinc una proposta.
Es va atansar com la meva amiga April quan vol explicar un secret, malgrat que cap d’ells val la pena, o ni tan sols és secret.
—Si no dius a ningú que soc aquí, t’arreglaré els ulls.
—Sí mira, i què més!
Va parpellejar un parell de cops.
—Això és el que estic intentant fer.
—Vull dir que no pots.
—Per què?
—Perquè ningú m’ha pogut arreglar els ulls, a part de les ulleres.
—Tinc certes habilitats. Ho veuràs si...
—Si no parlo a ningú de tu?
—D’això es tracta, aquest és el punt clau.
—Com sé que no em deixaràs cega? Potser ets com un d’aquests venedors que fan promeses, però només diuen mentides.
Va seguir remenant coses amb les mans:
—No faria una cosa així a una criatura que no m’ha fet cap mal.
—Això vol dir que si et fes mal em podries tornar cega?
—Això és el principi de mínim coneixement.
—I si m’arregles els ulls i jo no dic a ningú res sobre tu, marxaràs del nostre camp?
—D’això es tracta!
[...]

-Tinc una proposta.
Es va inclinar endavant com ho fa la meva amiga April quan em vol explicar un secret, encara que cap dels seus secrets no valgui res. O ni tan sols siguin secrets.
-Si no li dius a ningú que soc aquí, et puc arreglar els ulls.
-Au, va, fot el camp!
Va parpellejar un parell de cops.
-És el que miro de fer.
-El que vull dir és que no pots fer això!
-Per què no?
-Doncs perquè ningú no ha estat capaç d'arreglar-me els ulls, a banda de les ulleres.
-Tinc certes habilitats. Ja ho veuràs, suposant que...
-... no li dic res de tu a ningú?
-Justa la fusta, aquest és el quid.
-Com sé que no em tornaràs cec? Podries ser un d'aquells de telemàrqueting que fan promeses i al capdavall tot són mentides.
Va començar a posar i treure cera altra vegada.
-No faria una cosa així a algú que no m'ha fet cap mal.
-Vols dir que si te n'hagués fet em tornaries cec?
-Això és informació que no necessites saber.
-I si m'arregles els ulls i no dic res de tu a ningú, te n'aniràs dels nostres camps?
-Justa la fusta!

[...] --Tinc una proposta. --Es va inclinar endavant com ho fa la meva amiga April quan vol explicar un secret, tot i que els seus secrets no tenen cap valor. O fins i tot quan són secrets de veritat--. Si no dius a ningú que soc aquí, et puc curar els ulls.
--Au, fuig!
Va parpellejar un parell de vegades.
--Això és el que intento.
--El que vull dir és que no ho pots fer!
--Per què no?
--Bé, ningú ho ha sabut mai fer, llevat de posant-me ulleres.
--Tinc certes habilitats. Ja ho veurás, sempre que...
--... no digui res de tu a ningú?
--Aquest és el quid de la qüestió, l'essència.
--Com sé que no em deixaràs cec? Podries ser un d'aquests venedors televisius que fan promeses però menteixen descaradament.
Va tornar a capgirar l'argument.
--No faria mai una cosa així a una criatura que no m'ha fet cap mal.
--Vols dir que si et fes mal, em podries deixar cec?
--La resposta, només si és necessària.
--I si em cures els ulls i no dic res de tu a ningú, te n'aniràs dels nostres territoris?
--D'això es tracta! [...]

[...] “Tinc una idea.” S'ha inclinat cap endavant com fa la meva amiga Abril quan vol dir-me un secret, i això que els seus secrets no són gens bons. De fet, ni ho són de secrets. “Si no dius a ningú que soc aquí, et puc arreglar els ulls.”
“Marxa de la ciutat!”
Ha pestanyejat un parell de cops. “Això és el que estic mirant de fer.”
“El que vull dir és que no ho pots fer això!”
“Per què no?”
“Doncs perquè mai ningú ha pogut arreglar els meus ulls, i menys encara amb olleres.”
“Tinc certs poders. Ja veuràs, però…”
“…no puc parlar de tu amb ningú?"
“Aquesta és la part essencial, el cor de la qüestió.”
“Com sé que no em deixaràs cega? Potser ets com un d’aquests teleoperadors que et prometen moltes coses, però tot són mentides.”
I ha començat altre cop a moure les mans per mirar de convèncer-me. "Jo no faria una cosa així a una criatura que no m’ha fet pas cap mal.”
“O sigui, que si et fes mal, faries que em quedés cega?”
“Només si fos necessari.”
“I si m’arregles els ulls i jo no parlo de tu amb ningú, marxaràs de les nostres terres?”
“Aquest és el quid de la qüestió!” [...]

—Tinc una proposta —Es va inclinar cap endavant com fa la meva amiga April quan vol explicar un secret, tot i que cap dels seus secrets valen la pena i ni tan sols es poden qualificar de secrets—. Si no dius a ningú que soc aquí, et curaré els ulls.
—Ves-te’n per on has vingut!
Va parpellejar un parell de vegades.
—Això és el que intento fer.
—Volia dir que és impossible!
—Per què?
—Bé, ningú m’ha pogut curar els ulls, només funcionen les ulleres.
—Tinc certes habilitats. Veuràs, sempre que…
—No li parli a ningú de tu?
—Sí, en essència és això, el moll de la qüestió.
—Com sé que no em deixaràs cega? Podries ser com els teleoperadors que fan tot de promeses, però només són mentides.
Va començar a inflar-se i a desinflar-se de nou.
—No faria una cosa així a una criatura que no m’ha fet cap mal.
—Vols dir que si t’hagués fet mal, em podries deixar cega?
—És confidencial.
—I si em cures els ulls i no li parlo a ningú de tu, marxaràs d’aquests camps?
—Sí, en essència és això.

[...] “Tinc una proposta.” Es va inclinar cap endavant com fa la meva amiga April quan vol explicar un secret, tot i que cap dels seus secrets són realment interessants. Ni tan sols secrets de debò. “Si no dius a ningú que sóc aquí, et puc arreglar els ulls.”
“Surt del poble!”
Va parpellejar un parell de vegades. “Això és el que intento fer.”
“El que vull dir és que no pots fer això!”
“Per què no?”
“Bé, ningú més ha estat capaç d’arreglar-me els ulls, excepte amb ulleres.”
“Tinc certes habilitats. Ja ho veuràs, sempre que...”
“...No digui a ningú res de tu?”
“Aquest és el cor de la qüestió, aquesta és la clau.”
“Com sé que no m’encegaràs? Podries ser com un d’aquells telemàrqueting que fan promeses però menteixen totalment.”
Va començar a enllustrar, enllustrar de nou. “No faria una cosa així a una criatura que no m'ha fet cap mal.”
“Vols dir que si et fes mal, em podries deixar cec?”
“Això és informació confidencial.”
“I si m’arregles els ulls, i no dic res a ningú de tu, deixaràs els nostres camps?”
“Aquest és el cor de la qüestió!” [...]

[...] "Tinc una proposta." Es va inclinar cap endavant com fa la meva amiga April quan vol explicar un secret, tot i que cap dels seus secrets és gens bo. O ni tan sols secrets de veritat. "Si no li dius a ningú que soc aquí, et puc curar la vista."
"Fora del poble!"
Va parpellejar un parell de vegades. "Això és el que intento fer."
"El que vull dir és que no pots fer això!"
"Per què no?"
"Bé, ningú més m'ha pogut curar la vista, a part de"les ulleres."
"Tinc certes habilitats. Veuràs, atès que..."
"...No li parlo a ningú de tu?"
"Aquest és el fons de la qüestió, aquest és el tema."
"Com sé que no em deixaràs cega? Podries ser com un d'aquests televenedors que fan promeses però menteixen completament."
Va començar a encerar-se, a encerar-se de nou. "No faria una cosa així a una criatura que no m'ha fet cap mal."
"Vols dir que si et fes mal, em podries deixar cec?"
"Hauria de passar per saber-ho."
"I si em cures la vista i no li parlo a ningú de tu, marxaràs de les nostres terres?"
"Aquest és el fons de la qüestió!” [...]